Va ser legal cobrar l'IAE durant l'estat d'alarma?
En dates recents, la Sala del Contenciós (Secc. 1a) de l'Alt Tribunal ha admès un recurs de cassació plantejat per l'Ajuntament de Santander contra la sentència del Jutjat del Contenciós núm. 2 de Santander de 16 de desembre de 2021, en virtut de la qual s'estima el recurs contenciós administratiu promogut per una empresa d'hostaleria i hostalatge, que reclamava al citat Ajuntament l'Impost sobre Activitats Econòmiques (d'ara endavant, “IAE”) pagat durant la crisi sanitària ocasionada pel COVID-19.
Al començament de la pandèmia, el Reial decret 463/2020, de 14 de març, pel qual es declara l'estat d'alarma per a la gestió de la situació de crisi sanitària ocasionada pel COVID-19 (d'ara endavant, “RD 463/2020”), publicat en el BOE en la mateixa data, va disposar en el seu article 10, apartat 4t, la suspensió de les activitats d'hostaleria i restauració, admetent exclusivament la prestació de serveis de lliurament a domicili. La referida mesura va ser prorrogada successivament fins al 21 de juny de 2020.
En aquest escenari ocasionat per la crisi sanitària, l'Ajuntament de Santander va decidir modificar l'Ordenança fiscal núm. 2-1 de l'IAE, establint una reducció del 25% de la quota municipal a tots aquells subjectes passius que figuraven en la matrícula fiscal i realitzessin activitats empresarials enquadrades -entre altres- en els grups de l'Agrupació 68, sempre que no haguessin sol·licitat la baixa amb efectes 1 de juliol de l'any 2020.
Si bé va poder apreciar-se una certa actuació per part de l'Ajuntament de Santander a conseqüència de la situació generada arran del COVID-19, el veritable problema radicava en la falta de previsió en la normativa reguladora de l'impost del dret a no haver de suportar el mateix en circumstàncies excepcionals en les quals no s'ha pogut exercir l'activitat, com aquella deguda a un cessament temporal d'activitat imposat i ordenat pel poder públic, tal com va succeir amb la pandèmia.
Certament, durant l'estat d'alarma, moltes empreses es van veure obligades al cessament o paralització temporal de la seva activitat econòmica, al que van seguir, posteriorment, limitacions i restriccions en el seu exercici (aforament, horari, nombre de taules…) imposades per disposicions adoptades pel propi Govern central o com és el cas de Catalunya, pel Govern de al Generalitat.
Resulta clar que el fet que els Ajuntaments continuessin girant liquidacions en aquestes circumstàncies constitueix un supòsit confiscatori donat el seu automatisme, ja que no es va prendre veritablement en consideració l'escenari present l'any 2020, durant el qual tant el sector de l'hostaleria com molts altres es van veure embolicats en clares pèrdues.
En aquest marc, semblen certament extrapolables a l'impost discutit les conclusions a les quals va arribar el Tribunal Constitucional en l'àmbit del IIVTNU. Ens trobem davant un impost que únicament té en consideració la capacitat econòmica dels obligats tributaris de manera indirecta, en imposar un càlcul objectiu de determinació de la base imposable, donant lloc, en conseqüència, al sotmetiment a gravamen de rendes fictícies o la capacitat econòmica de les quals és inexistent.
Al fil de l'anterior, cal assenyalar que les mesures de suspensió establertes pel RD 463/2020 permeten plantejar seriosos dubtes sobre la realització del fet imposable de l'impost en qüestió. Tal com hem enunciat, la prohibició o limitació en l'exercici ordinari de l'activitat vigent durant la pandèmia, i que va afectar un gran nombre de sectors, va venir imposada pel propi Govern. En aquest sentit, i si bé és cert que la suspensió revestia de caràcter excepcional i transitori, resulta manifest l'impacte ocasionat en multitud de contribuents, la qual cosa fa aconsellable un pronunciament del Tribunal Suprem, en haver-se succeït decisions contradictòries per part dels Tribunals.
Així, per mitjà d'Auto de 20 d'octubre de 2022 (Rec. n.º 2961/2022), l'Alt Tribunal planteja “si la suspensió o limitació transitòria de l'activitat d'un determinat sector ordenada pel decret de declaració de l'estat d'alarma permet considerar que no es va produir el fet imposable de l'Impost sobre Activitats Econòmiques durant el període en el qual va estar vigent i, amb base en això, anul·lar la liquidació de l'IAE en l'exercici 2020.”
La veritat és que si no hi ha activitat, no pot concloure's en el sentit que existeix fet imposable, perquè arribar a tal conclusió suposaria gravar una capacitat econòmica inexistent. És per això que previsiblement el Tribunal Suprem conclogui en el sentit de determinar la inexigibilitat de l'impost en aquests supòsits, i que, per consegüent, puguin sol·licitar-se les devolucions que corresponguin en un termini de quatre anys des de la liquidació, això és, 2020.
És important tenir en consideració que la qüestió plantejada afecta a un gran nombre d'empreses de sectors com ara l'hostaleria, transport, oci, etc… abastant a totes aquelles l'activitat ordinària de les quals es va veure suspesa (o considerablement limitada) durant la declaració de l'estat d'alarma.
Així doncs, tenint en consideració l'anteriorment exposat, cal concloure en el sentit que l'estimació de la qüestió plantejada suposaria obrir la via a multitud de reclamacions, que inclouria tant a aquells que no van recórrer el citat imposat com als que, durant el període de vigència de l'estat d'alarma, van pagar per altres impostos municipals.
